Quan internet s’omple de soroll, l’autenticitat val més que mai

Fa uns anys va començar a circular per internet una idea que, d’entrada, sembla sortida d’un fòrum conspiranoic: la teoria del Dead Internet. La tesi, resumida, és que gran part del que veiem a la xarxa ja no ho genera ningú de veritat, que darrere de molts perfils, comentaris i publicacions no hi ha persones sinó bots, automatitzacions i intel·ligència artificial. Pot sonar exagerat, però hi ha una part del debat que sí que apunta a alguna cosa que val la pena prendre’s seriosament.

Hi va haver un moment en què connectar-se era entrar en un espai autènticament viu, amb fòrums caòtics, blogs escrits amb veu pròpia, comentaris sense polir i gent compartint coses amb més o menys gràcia, però amb una cosa molt clara al darrere: hi havia algú. Es notava que allò estava escrit o publicat per una persona real, potser amb menys estètica i menys estratègia que ara, però amb una presència que ara costa molt de trobar.

El que ha passat des d’aleshores és prou conegut: les plataformes han anat concentrant la conversa, els algoritmes decideixen cada vegada més què veiem i la producció de contingut s’ha accelerat fins a un punt que fa vertigen. Avui es genera text, imatge i vídeo en qüestió de segons, es publica més que mai i paradoxalment costa més que mai sentir que darrere del que estàs veient hi ha una intenció real, algú que ha pensat en allò que vol dir i per què ho vol dir.

El problema no és que internet estigui mort, sinó que està tan saturat de contingut que la majoria de peces no deixen cap rastre. Existeixen perquè es poden fer, perquè toca publicar, perquè l’algoritme ho demana, i al cap de pocs segons ja ningú se’n recorda. Per a les marques, aquest és el context real en el qual operen avui, i en aquest context el repte no és generar més volum sinó tenir alguna cosa a dir: una idea que no surti d’una plantilla, una veu que es reconegui, una sensació difícil d’aconseguir, però molt poderosa, que és simplement la de notar que darrere del missatge hi ha algú de veritat.

Potser el recurs més escàs a internet ja no és l’atenció, sinó l’autenticitat.